Passaven els minuts i els quinzes anaven pujant al marcador. En canvi, després de cada quinze apenes es podien sentir uns lleus aplaudiments. En el carrer quant a penes un grapat de persones, els càmares, hòmens bons, un entrenador per cada equip... Un paisage prou desolador, per a ser una gran final, pero l'actualitat sanitària mana i, en consolació, hem pogut fruir d'una gran final, encara que s'haja tingut que disputar en el més d'agost.
L'ambient era gelat, tot i disputar-se en ple mes d'agost, i els pilotaris es contagiaven, sense dubte, d'eixe ambient. I és que, la pilota, no és igual si el públic no està compartint el carrer en els jugadors. Per lo manco, els aficionats pogueren vore la partida en directe per la televisió pública valenciana.
Aixina, en dos equips que es deixaven dur per l'inèrcia del joc, eren els de Faura els que millor havien entrat en joc. Martí, Pepet, Llopis i Balbu, pot ser més concentrats, si podien adaptar-se a la realiat especial d'esta nova normalitat. Front ad ells, Óscar, Javi, Carlos i Añó no conseguien desplegar el seu joc i eren arrastrats pel potent bot de Martí i el liderage de Pepet en els rojos.
Arribàvem al 40-25 favorable als de Faura. Els blaus no trobaven la forma d'entrar en joc i donava la sensació de que, sense donar-se conter, els rojos es podien anar directament, i poc a poc, als 60 jocs que els otorgarien la victòria i el campeonat.
Faura se n'anava al rest i els de Monserrat al bot. En eixe moment, Fede, anima i cor del club de Monserrat deixava la seua cadira per a que Marc, el jugador professional criat en este club, dirigira a partir d'eixe moment als seus companyers d'entrenaments i alegries. A més a més, en una d'eixes decisions que te fa pendre la veterania, Carlos, punter de Monserrat prenia la decisió de canviar la pilota, d'agarrar una vaqueta que encara no havia entrat en joc.
Monserrat conseguia guanyar eixe joc i també ànims. Óscar comença a demostrar el gran nivell que te i Javi ya era un miger difícil de sobrepasar. En l'atra vora de la corda, Martí passava per un baixò que reduïa el nivell de l'equip. A partir d'ahí començà l'espectàcul de la galocha, en uns restos poderosos, on tant Martí com Óscar oferiren una gran exhibició de poders fent volar la vaqueta a lo llarc de tot el carrer de Meliana.
S'arribava a la igualada a 45 i la emoció era màxima. En el joc desplegat, qualsevol equip podia conseguir el tanto 60 i ahí aparegué la figura de Pepet, el d'Alfara templà el joc i els ànims del seu equip conseguint que els seus companyers no se n'anaren de la partida després de l'exhibició blava i de la igualada en el marcador. A més a més, Llopis, sempre penent de la vaqueta junt a la corda, entrava en acció i dinamitava les accions dels rivals.
Faura fon l'equip que més encertà en els quinzes decisius, sempre després d'un dur intercanvi de colpejos. L'emoció omplia un carrer buit que, ara si, oferia, no solament els colpejos a la dura vaqueta, si no també els ànims i exclamacions d'uns pilotaris totalment entregats.
Finalment, Faura, i en la seua tercera final consecutiva, guanyava una gran final, 70-60, front a un equip, el de Monserrat, que donà guerra fins a l'últim quinze.
Comentarios
Publicar un comentario