Ir al contenido principal

Entrevista a Víctor: "Lo que vullc és poder jugar una partida sense dolor"



Han sigut dos anys molt durs on Víctor, el pilotari format en Pelayo, ha vixcut un calvari de lesions. Ara ya ha tornat als trinquets. Hui parlem en Víctor, un pilotari veterà pero que encara manté viva la ilusió de jugar a pilota.


P: Després de dos anys de lesió el passat dijous 16 tingué que ser especial

R: Si, perqué després de dos anys sense poder jugar, tornar a jugar, vestir-se de blanc, el nervis de no saber si vas a jugar be els tens. Després de dos anys, quan terminava de jugar el que menys m'importava era el resultat, encara que vaig tindre que escoltar els comentaris de la gent que s'havia apostat els diners. Pero tot te el seu procediment i les coses tenen que anar a poc a poc i no en preses i correguents.

P: Hauran segut dos anys molt llarcs.

R: Si, encara que si l'haguera passat a soles hauria segut més dur. Pero he tingut la meua família, la meua dona, ma mare.. m'han recolzat. També els amics, m'han ajudat molt. Lo que si és veritat és que te trobes un poc oblidat respecte quan estàs jugant. Alguns companyons si que t'estan ajudant molt pero d'atres al estar en la seua faena, en les seues coses... pareix que estigues més oblidat. Més que quan estàs en actiu. I ahí és quan el passes un poc mal. Quan necessites recolzament és quan no el trobes. L'he parlat en atres jugadors que han passat pel mateix i passen pel mateix encara que no el vullguen dir s'enrecorden de tu quan estàs ahí.

P: ¿Qué ha sigut el més dur?

R: Lo més dur és no poder tocar la pilota perqué és lo que he fet des de ben chicotet i al no poder fer-ho te falta algo. Necessitava agarrar el coche i jugar. Pero tenia que estar en casa i no podia fer res, no podia ni agarrar unes peses. Primer per la lesió del braç i després per la de la mà. No feya la rutina habitual i vaig passar de 72 kg a més de huitanta. Després quan tornava a l'activitat ya vaig baixar el pes i ara estic en menys de setanta pero encara no estic en la forma física que tenia.

P: ¿I qué és lo que te donava força per a conseguir la recuperació? ¿Qué era lo que més t'animava?

R: Quan ya podia eixir de casa anava a vore les partides del dijous i del dissabte i podia vore als jugadors i pensava que ahí podia estar jugant i em donava enveja sana. Em donava enveja el no jugar pero era una ajuda per a no desconectar-me per a poder tornar. Yo se que si m'haguera quedat en casa no hauria decidit jugar.

P: ¿La teua visió de la pilota ha canviat en estos dos anys?

R: Si, la veig més com l'aficionat perqué com estava veent les partides i no jugant-les, quan jugues les veus com a jugador. Tu dius, hui a lo millor no estic be, estic un poc més cansat, demà a lo millor tinc una partida més dura... No és que passes de la partida pero pot ser no et desfondes. Hui en dia el veig com un aficionat i l'aficionat paga l'entrada per vore un espectàcul. Si no pots jugar puix que passe un atre companyó que estiga més descansat i que jugue ell. Abans el vea com a jugador i ara com les dos coses, com a jugador i com a espectador.

P: Ara, ¿quins són els teus objectius en la pilota?

R: Intentar jugar dos mesos seguits, sense tindre cap lesió per a poder enganchar-me. Perqué si torne a patir un atra lesió chicoteta, lo que faig és desmotivar-me. Si puc enganchar un mes, sense lesions fortes, en molèsties normals, pero sense res que em puga molestar per a jugar, suponc que als tres mesos estaré en un nivell molt bo.

P: Mirem arrere. Els inicis en la pilota professional foren molt durs?

R: No, perqué quan escomencí a jugar hi havien aficionats, chiquets en els que podia jugar. Quan m'apuntí en la meua escola hi havien 80 chiquets. Hi havia molta afició. En Pelayo, quan feyen el descans entre la primera i la segona partida, els chiquets baixaven a jugar fins que Batiste o Manolo ens demanaven que tornaren dalt. Els inicis no poden ser durs quan la pilota tenia molt bona salut. A més a més, quan escomencí a jugar de jovenil en Pelayo feyen partides els dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte i dos partides cada dia. Damunt es jugaven molts diners. Les pagues eren similars a les d'ara pero la vida era més barata i també tenies més propina que hui en dia s'ha perdut. El final és lo que està pijor. I els inicis dels que estan escomençant ara. Yo veig un previndre que, si no canvia, és molt difícil que es puguen mantindre en lo que ara estan cobrant.

P: ¿Qui et va marcar els primers passos en este món? ¿Quines han sigut les teues referències en el món de la pilota?

R: T'arrepentixes de moltes coses. M'hauria gustat vore a Eusebio o a Fredi, perque quan ells jugaven yo me n'anava en els meus amics al carreró del costat de Pelayo a jugar a pilota. Després, de major, m'ha sabut mal no vore-los com yo ara voldria tenint l'oportunitat.

En aquella época Fredi era un dels meus referents, perqué era de Pelayo, era el que jugava sempre contra Genovés i és el que més he pogut vore. També el Genovés, per la seua actitut, pel seu carisma i és el que més m'ha marcat a mi. Si haguera vist jugar al Rovell segurament hauria segut el millor per a mi perqué era un jugador més tècnic. El conec des de que tenia set anys i m'hauria agradat vore-lo jugar que no he tingut l'oportunitat. Hauria segut el meu referent, al que m'hauria agradat paréixer-me.

P: Formes part de l'última gran generació sorgida del Cap i Casal, d'una generació formada en Pelayo.

R: Si, la veritat és que ya no queden jugadors de Pelayo. És una llàstima. Després de la retirada de Tino, Solaz, Grau... solament quedem Pedro, en casi 40 anys i yo que tinc 38. Darrere nostre ya no hi ha ningú. La veritat és que està mal. Pero no és solament que no ixquen jugadors de Pelayo, és que de Genovés tampoc ixen. Pelayo i Genovés han sigut els que més jugadors han aportat, Quan terminen Genovés II i León darrere d'ells no hi ha ningú. I són dos trinquets referents. Després de més de deu anys sense escola en Pelayo, ara Peluco s'ha encarregat de recuperar-la. A vore si hi ha un poc de sort i ix algun jugador.

P: ¿Jugar en Pelayo és especial?

R: Si, per a mi sempre ha sigut especial. Tinc en conte que yo m'he criat allí i he vist jugar a tots els jugadors de primera fila: Pigat, Oltra, Fredi, Eusebio, Genovés... i la ilusió que te donava el pensar que podries jugar en este trinquet i pot ser alguna vegada contra ells. Per cert, ha sigut el trinquet que més em va costar entrar a jugar, l'oportunitat en casa és més cara que en atres llocs. Aixina i tot en 17 o 18 anys ya estava jugant primeres partides.

P: En 22 anys com a professional hauràs vist evolucionar la pilota, ¿diries que la pilota es troba en millor o pijor situació que quan escomençares?

R: En lo que es referix a difusió està millor. Hi ha més mijos de comunicació, ix més en la prensa. Hem passat d'alguna crònica de Milló en el Levante.EMV a informació més habitual en el diari, també a Las Provincias que ha tornat a traure coses de pilota, Superdeporte en informació diària, i també la televisió i ràdio. En canvi hem perdut aficionats, abans els trinquets estaven plens o casi plens i hui en dia si no és una final no el veus, i arribes un dijous i veus a 60 persones en Pelayo quan abans hi havien 300. No és una qüestió solament de pilota, ha passat en tots els deports. És una crisis que estem passant ara i al no tindre diners costa més anar tots els dies al trinquet. Després també tenim el problema dels horaris. Als trinquets pràcticament sols poden anar els jubilats i l'afició no es renova i estem perdent aficionats.

P: ¿I els pilotaris?

R: Bo, hi ha de tot. Està la classe alta, la classe mija i la classe baixa. La classe alta està molt be, la classe mija es queixen a vegades i la classe baixa es queixa tots els dies perque aixina no poden viure i és normal. Has de tindre en conte que diuen professionals, pero hi ha professionals que no arriben a guanyar 500 euros bruts al mes. ¿Aixina quin professional pot viure d'açò? ¿Quin futur tenen? Cap. L'empresa diu que la cosa està molt mal, i és veritat, pero és que si als jóvens no els intentes ajudar mai podràs mantindre eixa empresa. L'empresa tindrà data de caducitat perque en deu anys, quan es retiren els de dalt s'acabarà tot. Els de dalt cobren be pero tenen 35-38 anys. Pero ¿i els jóvens que estan cobrant 500 euros? Si els ix una oferta de treball en qualsevol empresa lo normal és que arribe un moment que es cansen i deixen el trinquet i juguen a galocha. Aixina hi ha una generació perduda que s'han tingut que anar perque no es podien mantindre.

P: Ara ya està en l'últim tram de la teua carrera professional, ¿Qué et falta per conseguir?

R: La meua ilusió sempre ha sigut guanyar un Bancaixa. Mai l'he pogut guanyar. És un campeonat que tens que estar molt be, tu i el teu companyó. He arribat a quatre o cinc semifinals i mai he tingut sort, be perque yo no estava be o be perque al arribar a semifinals no hem estat al nivell, tot i fer un bon campeonat. També és veritat que atra gent l'ha pogut jugar en millors companyons. Yo per eixemple no l'he pogut jugar mai en el millor miger. Si que és veritat que juguí un any en Grau pero quan yo estava eixint de la lesió del colze. En Sarasol II he jugat un any, pero quan ell ya tenia 40 anys i damunt vaig tindre una lesió del muscle. En Dani no he jugat un Bancaixa encara.

P: Ara serà moment d'escomençar a pensar en com serà la teua vida quan tingues que deixar el món professional. ¿A que et dedicaràs quan deixes els trinquets?

R: Si, ara m'estic traguen el títul d'entrenador per si en un futur puc entrar en alguna escola o montar una escola de tecnificació... Algo que tinga relació en lo que he fet tota la vida. Montar una escola qualsevol el pot fer, pero una de tecnificació està més encarada a un professional que te l'experiència i ahí pense que si puc fer una bona faena.

P: ¿Qué aconsellaries als jóvens que estan lluitant ara per entrar en el circuit professional?

R: Principalment que tinguen paciència. Se que ara econòmicament no hi han diners, que és difícil entrar si no hi han lesions... lo que han de tindre és paciència i preparar-se físicament. Has de tindre aptituts i has d'estar preparat per a mantindre el nivell. Arribar pots arribar pero lo difícil es poder mantindre's.

P: ¿Quins pilotaris penses que es faran fruir els pròxims anys?

R: Yo diria que Puchol II serà un, Soro III ya ho està fent ara... De migers Santi de Finestrat... Està també Rodrigo i Pablo de Sella, pero a Pablo li veig que tindria que millorar alguns colps que li impedixen pegar un bot més alt. Te moltes condicions pero li falta millorar algunes jugades tècnicament de posició, com ara el dau que no el te massa fort puix la juga d'una forma no massa habitual, el rebot i algunes cosses. En canvi te una volea i un bot de braç espectacular, pero el jugadors que tinga en contra, més experimentats, li buscaran el fallo. Lo que te que intentar el polir lo que no te bo.

P: Ara està participant en Pilota a l'Escola, ¿qué és lo que més li sorprén en les seues visites als centres escolars?

R: Alguna si que sorprén encara que normalment fan les mateixes preguntes. Si que m'agradaria que me sorprengueren. L'atre dia per eixemple, em feren preguntes no preparades prèviament i em paregueren més interessants. Tècnicament és la millor edat puix ya tenen una bona coordinació i no són els de quint o sext que ya estan involucrats en atres deports.

P: Estes accions sempre són positives.

R: Si, si... perque ara la gent no sap qué és un trinquet, qué és la pilota valenciana. Els mateixos valencians no tenen ni idea. Tu preguntes en Valéncia ciutat on està el trinquet de Pelayo i no ho saben. En canvi pregunta on està el Mestalla i tot el món el sap. I el fútbol és un deport anglés, implantat en Valéncia, no com la pilota que és un deport nostre, de la nostra cultura i com a valencià tindràs que conéixer la teua cultura. Preguntes en el País Vasc pel frontó i te fan un màster de cóm és el frontó i l'han practicat casi segur.

Lo bo que fem és anar a les escoles i que tinguen l'oportunitat de conéixer la pilota. Després hi haurà gent a la que li agrade i a la que no pero sabran lo que és.

P: ¿Quant tardarem en fruir de Víctor, de la seua feta de dau?

R: Trobe que costarà un poquet, pero si no tinc un atra lesió greu o res que em puga impedir el meu joc, crec que en tres o quatre mesos podrem tornar a fruir d'un Víctor que lo que vol és tornar a jugar una partida sense dolor podent tirar tot lo que yo se, és quan podrem vore a un Víctor com era abans. Quan mentalment em trobe segur podrem vore al Víctor d'abans perque físicament estic igual. Yo continue cuidant-me, preocupant-me pel meu deport i solament és mental i que em respecten les lesions.


Be, esperem que esta fase de la teua recuperació vaja per bon camí i que te recuperes pronte. Moltes gràcies per la teua atenció.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Entrevista a Santi: "Se que és difícil, pero no impossible"

L'ha sigut tot en les llargues, en el joc de carrer, on és dels pilotaris més respectats. Des de Finestrat ha arribat a Argentina, França, Bèlgica, Itàlia... on a jugat i ha guanyat campeonats del món i d'Europa. Ara el seu repte es consolidar-se dins de la èlit de l'escala i corda. I va per molt bon camí. S'ha atrevit en el campeonat dels escaleters, l'Individual d'Escala i Corda i s'ha colat, per mèrits propis en la gran final. D'esta forma pren el relleu de Grau, un dels pilotaris més estimats per Santi. El miger necessita acoplar-se be al peculiar trinquet de Moncada on es jugarà la final. Allí es rep i contesta totes les nostres preguntes. ¿Cóm estàs vivint esta semana? La veritat és que prou tranquil. Està siguen una semana tranquila, entrenant i fent el que faig de normal... Esperant que arribe el dia de la final. ¿Cóm estàs preparant la final? El treball ya està fet. Ara esta semana simplement...

5 llibres que t'ajudaran a conéixer la pilota valenciana

Hui és 23 d'abril Dia Internacional del Llibre i des de Escola de Pilota hem preparat una llista de cinc llibres que t'ajudaran a comprendre millor el món de la pilota valenciana i és que llegir un bon llibre és una bona forma de conéixer millor el nostre deport. Tot i que la bibliografia de la pilota valenciana no és molt abundant és cert que a lo llarc de la història trobem referències a la pilota en autors clàssics com Arnau de Vilanova o Antoni Canals (s. XIV), Joan Lluís Vives o Jaume Cassalls (s. XV), Orellana (s. XVIII), Constantí Llombart (s. XIX) o Almela i Vives (s. XX). Afortunadament, en els últims anys la producció bibliogràfica ha aumentat i millorat. Alguns autors que podem destacar en este sentit són Gabriel García Frasquet, Frederic Llopis Bauset, Miguel Ángel López Egea o Recadero i Víctor Agulló, que en época més moderna (segles XX i XXI) han editat llibres al voltant de la pilota valenciana. Triar d'entre tots els llibres public...

El marchador

Quan entrem en un trinquet, sobre tot si és la primera vegada, mos cridarà l'atenció moltes coses: els jugadors parlant en els espectadors, els “agüelos” assentats baix de la corda, la solemnitat dels espectadors del palquet... Als nostres ulls ens vindran moltes imàgens, pero de totes elles solament una també serà protagonista dins de les nostres orelles: el marchador cantant la coneguda frase “¡A rojos! ¡A blaus! ¿Qui vol rojos? ¿Qui vol blaus?” Sense dubte el marchador és un dels personages més enigmàtics dels trinquets. No és fàcil ser marchador, mantindre viva l'atenció dels espectadors a lo llarc de tota la partida, captar l'atenció de l'espectador, retransmetre la partida donant de 5, de 10... I és que, si estàs perdut, el marchador, gràcies a les travesses, t'indica quí està jugant millor. Es tracta d'un personage, que si fa be la seua faena, pot ser molt enchisador. Afortunadament tenim grans marchadors, tant en l'escala i corda co...