Pilota valenciana: un joc de carrer

Afortunadament, en el segle XXI són molts els pobles que conten en instalacions per a la pràctica de la pilota valenciana: frontons, trinquets i carrers artificials. No anem a parlar ara de la situació real de dites instalacions (preferim deixar-lo per a un atre artícul).

La pilota és un joc de carrer, naixqué en el carrer i s'ha fet major en el carrer. Pero ara hi ha una nova generació de pilotaris que no han conegut el joc de carrer o que les seues experiències són molt llimitades.

Òbviament, els carrers artificials i els trinquets són molt positius per a la divulgació i promoció de la pilota, són moltes les seues aventages. Pero el joc de carrer en te un sabor especial.

No hi ha res com el plaer de vore, de fruir, una partida de pilota jugada en el carrer del poble. Que li pregunten a la gent de les llargues que no ha abandonat el carrer. També el raspall manté viva esta tradició, disputant un campeonat, pràcticament en la seua totalitat, en carrers naturals. En canvi, de la galocha no podem dir lo mateix. Pocs són els pobles que lluiten en este sentit.

Un carrer és imperfecte i això li dona encara més màgia al joc. Hi ha que saber jugar en un carrer, llimar les dificultats i aprofitar les peculiaritats per a lluir més en el teu joc i fer més quinzes.

Un carrer és màgic des del mateix moment que un pilotari s'encara a la casa de la “Tia Amparin” per a calfar en la seua pilota. En un carrer entren en joc, no solament la veu del marchador que anuncia els equips, si no la de tots els aficionats que conformen la melodia de la partida.

Un carrer és màgic perque el seu joc no és matemàtic, hi ha que buscar-lo. Les vores, els balcons, les finestres, les portes, els espectadors, els terrats... són, ací si, part activa de la partida i hi ha que jugar en elles.

Un bon jugador de pilota ha de jugar molt a l'aire. En els trinquets, sobre tot les noves generacions, abusen massa del bot de braç, per a molts l'única arma en la que conten. Per a jugar al carrer s'ha de ser un jugador més complet, capaç de jugar en les dos mans, de palma, de volea... necessita ser un jugador ràpit, inteligent. Un bon jugador de carrer pot ser un gran jugador de trinquet, pero un bon jugador de trinquet tindrà més dificultats per ser un gran jugador de carrer.

Afortunadament, el raspall, i sobre tot les llargues, han pogut mantindre el sabor de la pilota en el carrer. En la galocha s'ha perdut terreny. Deuríem d'estimar més, i valorar, l'esforç, dels clubs que continuen en la tradició del joc en el carrer cada quinze dies. No es tracta de tornar als carrer de terra pero si de respectar les peculiaritats de cada carrer, de cada poble, acceptant que la pilota és un joc de carrer i en els carrers trobem de tot, fins i tot grans aficionats a la pilota.

Ya per últim, i com diuen en els carrers: qui espera la pilota al bot, se fot.