Entrevista a Dani: “La pilota se la tenim que creure més els valencians”.

Benavites és un chicotet poble de la Vall de Segó. Te solament 624 habitants. Possiblement el més conegut d'ells siga Daniel Gómez, més conegut en els trinquets com Dani. Un dia abans de que mamprenguera el Circuit Professional anàrem a Benavites a raonar en un pilotari que ho és en totes les lletres, professional, cavaller i aficionat a la pilota.

Parlar en Dani és un plaer. Està al corrent de l'actualitat de la pilota i no fuig, des del respecte, de cap resposta. En canvi, es trobem a un pilotari que és una referència per a tots els aficionats, un ídol per a molts jóvens que volen fer de la pilota el seu treball.

Moltes són les conclusions que podem traure després de parlar en ell. També són molts els desijos, per eixemple vore com un any més, Dani torna a ser un dels jugadors claus del Circuit Professional d'Escala i Corda.

Estem en Benavites, en les Valls. Ací es respira molta pilota.

En estos pobles es respira molta pilota, inclús abans es respirava més encara, i ara s'està tornant atra volta a recuperar aquell ambient. Hi ha uns chavals jóvens que han creat el club de les Valls, des de que està la cancha de Faura entrenen allí, el CP de Quart de les Valls porta uns anys en primera categoria... La veritat és que ara ambient de galocha hi ha molt ací. L'época daurada foren els anys 70 i 80, després hi hagué uns anys que casi va desaparéixer la galocha en els Valls i des de fa uns anys s'ha recuperat un atra volta.

¿Cóm t'inicies en la pilota?

Yo me vaig iniciar gràcies a mon pare. Mon pare va jugar a nivell aficionat pero tenia i te tanta afició com yo o més. Ell, a banda de jugar, era un gran aficionat a anar al trinquet a vore partides de professionals. Yo recorde quan yo era un chiquet de sis, set huit anyets, que anava a Burriana, Massamagrell, a Pelayo... Yo recorde anar en ell i, lo típic, te ficaves en una piloteta entre partida i partida a pegar. El trinquet que més tinc en la memòria és Burriana i yo veïa allí a Genovés, a Sarasol, a Fredi, a José María, el Chatet... Yo ya portava eixe cuquet dins i tenia clar que yo volia fer tot el possible per poder jugar a pilota. Yo jugue gràcies a eixa afició d'ell que me portava. En el poble també hi havia molta afició a la galocha, lo que passa és que de chicotet tenia clar que lo que m'agradava era el trinquet. Ací els chiquets jugaven molt en el carrer al eixir del cole pero a mi la cancha que m'agradava per a jugar era el trinquet.

De chicotet, la primera escola de pilota que vaig anar va ser a Massamagrell, al minitrinquet que encara no estava ni cobert, on estava Miguel Royo, un home al que li tinc molt de afecte. Recorde que anàvem un chic de Quart de les Valls, Salva, i yo. Anàvem dissabte de matins en autobús. Eixa va ser la primera volta que yo entrí a un trinquet a que me donaren classe. Després es va fer el trinquet de Sagunt i anàvem allí dos dies entre semana. Després anàvem els dumenges a una escola de tecnificació, que també portava Royo i després Rovellet, en l'Eliana. Llavors solament hi havia una escola de tecnificació i era dumenges de matí.

¿Cóm i quan decidires fer-te professional?

Tinc que dir que, des de ben chicotet, des de la primera volta que vaig entrar a un trinquet en mon pare, yo sentia que allò tenia que ser lo meu. No el tenia clar que arribara a jugar a pilota a nivell professional, perque això no se pot saber mai, pero si que notava quan jugava en chiquets de la meua edat que li pegaves be i notaves algo especial per la pilota, que si te dedicaves a ella podries tindre possibilitats. Açò no hauria segut possible sense mos pares. Al principi són ells els que te duen amunt i avall a entrenar. Recorde que ma mare se va traure el carnet de conduir perque molts dumenges mon pare treballava. Ells m'han ajudat moltíssim.

Quan tu te poses de jovenils, i arriba una edat de 16-17 anys que veus que pots tindre possibilitats i decidixes apostar per això, vaig tindre el soport de ma casa perque vaig deixar d'estudiar. Recorde que vaig fer segon de BUP i vaig suspendre. Yo a soles tenia el cap jugar, jugar i jugar. Vaig tindre que repetir i recorde que ma mare em dia “tu prova un atre any, perque pot ser hages tingut un mal any”. I no va ser un mal any, va ser que yo vaig tindre més el cap en la pilota que en els estudis. Això no és un bon consell. Qualsevol chiquet que me pregunta li dic que lo primer són els estudis, sense dubte. Quan vaig repetir segon de BUP m'ho vaig deixar a mitat de curs perque considerava que era perdre el temps. També anava tindre partides de jovenils, anaven ficant-me alguna de punter de professionals... i vaig apostar per ahí en el soport total de la meua família.

Hui en dia li diria a un chaval que no copiara el meu eixemple perque en la pilota és molt difícil poder viure d'ella. Hui en dia no és fàcil i desgraciadament són poquets els que poden viure d'ella, i apostar-ho tot a una carta no el recomane.

¿Quins han sigut els teus referents?

Yo he tingut un referent sempre per damunt de tots. Jose Sarasol ha sigut el meu referent, no soles perque ha sigut miger com yo, per a mi ha sigut el més gran de tots, tinc una gran amistat en ell, i degut a lo gran que ha segut dins de la cancha com a persona i com a cavaller, perque per a mi per a ser un gran jugador de pilota mire les dos coses: que siga un gran jugador i que siga també un cavaller. Per a mi ha marcat una escola que yo he tractat copiar tot lo que ha pogut i per a mi ha sigut un jugador irrepetible i tècnicament dins de la cancha algo extraordinari. Te diria també Paco Genovés pero és veritat que el nomenem tant que no fa falta, pero és que és aixina. Paco Genovés ha sigut un Deu de la Pilota. En Paco poc he pogut jugar perque no he coincidit en la seua época, pero en Jose Sarasol si que he tingut la sort de jugar moltíssimes partides en contra d'ell. L'he patit i l'he gaudit perqué jugar contra ell sempre ha sigut per a mi una classe de pilota. El seu comportament en els companys ha sigut algo que a mi m'ha marcat.

I després de la retirada de Sarasol II, estàs considerat com el número u dels migers, ¿pesa molt esta etiqueta?

Pesar no. Quan un escomença a fer un deport evidentment vols arribar a lo més alt. De fet quan vaig escomençar a jugar no pensava si anava a ser el número un o el número dos. Si que recorde que mon pare em deya “per a jugar a pilota tens que ser dels millors”. Això de ser el número un és molt subjectiu, són opinions. I això és lo que vaig intentar.

Quan es va retirar Sarasol II, el tema de la comparació pot ser perque ell també era un jugador tècnic, un jugador de dominar la pilota, no era un jugador d'una pegada excessivament poderosa, que de jove també la tenia, pero ha sigut un jugador de preparar-se el quinze. Yo soc d'eixe tipo de jugador, un jugador de preparar-se el quinze, un jugador com els d'abans, clàssic que diuen. Per a mi és un orgull si la gent el considera aixina. Pero bo, ara hi han jugadors per darrere que estan al meu nivell o m'han passat perque les forces en 40 anys no són les mateixes que en vint i cinc.

Diuen que per a ser una figura de la pilota hi ha que fer coses diferents, i en els últims anys, entre els migers, tots tenen la sensació de que Dani és l'únic miger diferent.

Yo he intentat aprofitar les meues característiques. Mai he segut un jugador d'una gran potència, llavors he segut més de passar la pilota, de jugar-la, de buscar els escalons, de no tindre pressa per a fer el quinze i quan l'has tingut bona rematar-lo. Això t'ho porta les teues característiques. Si yo haguera tingut un braç de més força, a lo millor hauria fet el quinze més ràpit i hauria sigut manco passador de pilota, manco tècnic. Lo important d'un jugador és aprofitar les seues característiques. He intentat traure lo millor que he pogut i no m'ha anat mal. Ara tinc quaranta anys i porte des de que vaig tornar de la mili en dèneu anys de professionals i el somi que yo tenia quan anava en mon pare de fer-me professional ho he superat en creces. La veritat és que puc estar més que satisfet de la meua carrera.

De fet, Fageca declarà que Dani era un pilotari d'un atra galàxia (superdeporte, 11/5/12)

Primer agrair eixes paraules. D'un atra galàxia no, yo soc de la mateixa galàxia que tots. Si que és veritat que, en general, yo si que veig l'estima que me tenen pràcticament tots els companys, com yo l'ha tingut en tots. Hi ha companys que et portes millor que atres pero açò passa en qualsevol àmbit de la vida. Ser amics de tots és impossible pero lo important és no tindre enemics. Si que és veritat que he fet grans amics en la pilota, que al fi és lo que te'n portes. Perque si, te queda el recort pero les amistats que te'n portes de per vida, com Mezquita, Sarasol II, Miguel, León... te més valor que lo que has jugat.

Pot ser estem en una época en la que s'ha promocionat més la pegada?

Si, pero açò te una explicació. Crec que açò no passa a soles en la pilota. Yo crec que en qualsevol deport, hui en dia, predomina el físic. Te la seua explicació. Hui en dia els jugadors estan físicament molt més preparats, pero perqué ho porta la vida. Hui en dia són tots pràcticament atletes, millora l'alimentació, millora la preparació, millora el descans, millora tot. El físic te que ser molt més poderós. També és veritat que el pes de les pilotes era un pes molt inferior que el de ara. ¿Això qué fa? Puix que la pilota es passe moltes més vegades. Si la pilota se passa moltes més vegades, una pilota de menys pes és molt més difícil tirar-la a la galeria, puix també es piloteja molt més. Per això, quan diuen que els pilotaris d'abans eren tant tècnics... per supost que serien molt tècnics. Yo no ho he conegut pero el jugador de hui en dia és un atleta. Abans tenien que anar al camp i després a jugar i difícilment podia ser un atleta. Pero tècnicament, el pes de les pilotes te feya que desenrollares la dreta, l'esquerra, per dalt, per baix... Si que és veritat que serien jugadors més dominadors de pilota o més tècnics. Yo sempre dic que el jugador que és figura en una época hauria segut figura en totes les époques, seria qüestió d'acoplar-se. No dubte que els jugadors figura de hui en dia s'haurien acoplat a aquell pes de la pilota i haurien rallat a un gran nivell, igual que els jugadors que han rallat a un gran nivell fa uns anys en la época de hui en dia s'haurien preparat físicament com es preparen hui en dia i també haurien segut uns grans jugadors en la pilota de hui en dia que pesa casi 50 grams, que és una pilota dificilíssima de restar perque pesa una barbaritat. Abans eixe pes no era aixina i això fa que canvie un poc la forma de jugar. En el País Basc que ara li entren molt a l'aire i abans no li entraven tant a l'aire. Ara li entren molt a l'aire i fa que la pilota vaja més apresa. És un poc com va evolucionant tot i la pilota s'adapta a eixe temps. Hui en dia és un temps de molta preparació, de molta força i predomina més la força i la pegada possiblement per això.

¿Cóm t'agrada més jugar, en galeries o en galeries prohibides?

Hui en dia preferiria jugar en galeries prohibides perqué t'amaina la força i arribar a la galeria te costa més. Fa uns anys que tenia un braç més fort em donava igual. Si tinc que ser sincer, tinc que dir que sempre m'ha anat més el joc per dins, en galeries privades, perqué no he segut un jugador d'una gran potència, llavors en galeries prohibides el quinze tens que madurar-lo, tens que passar-la més vegades i això és lo que millor m'ha anat al meu joc. Pero també és veritat que quan eres més jove i tens una pilota al set i mig o al huit per a jugar de volea i pots arribar dalt també és bonico. Lo que passa és que en els anys, eixe blau el perts, quant abans la tiraves dalt del huit ara a lo millor dels set no arribes o arribes justet, i abans feyes el quinze en dos o tres vegades i ara tens que pilotejar cinc o sis. Això és llei de vida, mos ha passat a tots i hi ha que portar-lo de la millor manera possible.

Si tinguera que quedar-me en el joc pense que he rendit més en galeries prohibides que en galeries lliures.

¿Cóm veus els migers jóvens que venen per darrere?

Ahir vaig estar en Guadassuar veent el desafiu i Raúl va rallar a un nivell altíssim. Un jugador que te vint i huit anys, una edat perfecta per a jugar a pilota. El vaig vore a un nivell altíssim.

Sempre van a haver grans jugadors, tant davant com darrere. Això que diu la gent “és que no hi ha pedrera”, “no van a eixir jugadors”... Sempre van a eixir, de més o manco nivell, pero sempre van a eixir. Lo que passa és que grans, grans jugadors com puguen ser un Genovés II, un Álvaro, un Puchol... Això ix quan ix, pero n'hi han atres jugadors de gran nivell que fan que la pilota sempre evolucione i vaja avant, i jugadors sempre van a eixir. En quant als migers, a mi sempre m'ha agradat el jugador tècnic, el jugador segur, el jugador que domina la pilota, que no li pega, si no que la juga... Ahí Raúl, hui en dia, pot ser que estiga a un nivell un poc superior. Félix i Javi són jugadors un poc més de molta força. Per darrere veig que ve Monrabal, Héctor...són jugadors molt segurs, que passen la pilota moltes voltes, que saben jugar-la cap els escalons, que per a mi és molt bonico. Sempre van a eixir migers, lo important és el anar evolucionant un poquet. Recorde que ara me defenc més en l'esquerra, quan escomençava la tenia més fluixeta. D'això és de lo que es tracta, d'anar polint un poquet i anar millorant eixos colps més fluixos que tens, anar millorant el baixos, anar millorant l'esquerra, anar dominant més la pilota... i això t'ho donen els anys i el estar ahí

La crisis arriba també a la pilota, pero està condicionada per diversos factors: televisió, falta de patrocinadors, falta d'espectadors en els trinquets, crisis econòmica... És un temps complicat.

Dels anys que porte jugant és en diferència el temps més complicat. Primerament perque la crisis que afecta no sols a Espanya, diuen que en tot el món. Ací s'ha notat molt en el trinquet perque els jugadors veníem, abans de l'empresa, on els jugadors guanyaven molts diners de la propina. Al mateix temps que la gent que s'aposta eixos diners, vinguen de la construcció, vinguen de la taronja, o de a on siga, si ad eixa gent li va mal eixos negocis, eixa gent deixa d'anar al trinquet i d'apostar eixos diners. Canvia totalment el tema de la propina, pràcticament desapareix hui en dia. En contades ocasions hi ha alguna propina, pero hui en dia el jugador, des de que apareix la empresa, te un sou i evidentment el jugador te que anar al cent per cent tots els dies per a guanyar-se eixe sou que be li paguen. El jugador te que oblidar-se de la propina i te que canviar el chip.

¿Més coses que afecten hui en dia a la pilota baix el meu punt de vista? Quan yo començava a jugar la pilota comprenia molt de espai a nivell d'aficions, estava la pilota, el fútbol i poc més. Hui en dia els chiquets sense eixir de casa, tenen internet, videoconsoles i tenen de tot. Més el fútbol, més atres deports que predominen i la pilota s'ha quedat estancada. També és veritat que tenim que ser autocritics i si tu vols moure a gent entre semana és difícil. Qualsevol espectàcul, el cine, el fútbol..., la gent va la fi de semana. Entre semana tenim que ser conscients que la gent treballa i encara que a la pilota tota la vida s'ha jugat entre semana mos tenim que anar plantejant que, a lo millor, tanta partida entre semana, és difícil atraure al públic. Tu te'n vas a sopar en la dona i te'n vas un dissabte, te'n vas a vore un partit de fútbol, un partit de bàsquet o el cine, normalment vas un dissabte o un dumenge. Entre semana la gent que treballar o estudiar. Yo no dic que se deixen de fer partides entre semana, de fet en Burriana si que ne fem, pero les partides fortes, els campeonats, els desafius deuríem de tirar-ho cap a la fi de semana. Delimitar quins trinquets es juguen divendres, quins es juguen dissabte i quins trinquets es jugarien dumenge. Entre semana, a lo millor hi ha que deixar pas a jovenils, professionals que tenen menys partides o menys nom. Yo pense que l'espectàcul bo te que anar encaminat a la fi de semana si volem atraure públic.

Després, el tema de la televisió. Si la televisió tenia una finestra per a eixir era Canal 9. Si no eixim ahí és difícil que ixcam en cap lloc. Evidentment fa molt de mal, ya és difícil que a la pilota entren patrocinadors perqué no som un deport encara potent, i aixina és molt difícil que entren patrocinadors.

En part, els problemes actuals de la pilota valenciana podrien vindre per l'actitut dels mateixos valencians cap a la pilota?

Si, per supost. La pilota se la tenim que creure més els valencians, la tenim que mostrar més de lo que se mostra i, per a mi, algo que és clau, la tenim que mostrar ben mostrada, perqué és fonamental hui en dia la comunicació i la image, i comunicar be. Lo que tu vens hui en dia és image i hui en dia les rets socials són una bomba que parlen molt i si vols que parlen be tens que donar una bona image. El que no coneix la pilota, per a que la conega i se la crega, per a que li inspire serietat i categoria tens que donar una image molt bona. Hi ha que treballar molt encara. Podem mirar atres deports que degam mirar, com la pilota basca. No tot lo de la pilota basca te que ser millor que ací, per supost que no, pero si hi han coses que degam de mirar, intentar copiar-les i millorar-les. Degam d'agarrar lo que cregam que pot beneficiar d'atres deports per millorar lo nostre. Ahí tenim que treballar un poc més.

¿Quines podrien ser les claus per a eixir d'esta crisis?

No és fàcil per la situació econòmica que hi ha. Per eixemple, en el desafiu de Guadassuar el trinquet estava casi ple. La gent al final vol espectàcul. Yo pense que l'espectàcul va nugat a la fi de semana. Ahí perqué era un desafiu i una partida atractiva. Pero eixa partida, en lloc d'un dimecres la fas un dissabte i a lo millor la gent no cap. També és veritat que els trinquets que de tota la vida fan partides entre semana, no poden canviar, tampoc el tenim que canviar tot. Hi ha que potenciar la fi de semana en cartells espectaculars.

L'atre dia llegia una entrevista a José (Genovés II) en internet. José parlava, per a mi està totalment acertat, de recuperar les fires. Antigament se feya una fira en un trinquet i tots els atres trinquets tanquen perqué es concentra l'espectàcul i la calitat ahí. Em pareix una idea molt bona.

És veritat que si tinguérem una televisió que mos fera eixe tipo de partides i en directe, perque pareix ser que si mos les fan en diferit encara tenim que donar les gràcies, en una realisació ben feta millor. Yo quan escolte les realisacions dels bascos, ya no a soles les imàgens, la gent que parla heu fan de lux. És molt important, el que mos coneix be pero el que no fica la tele i si no li agrada el que veu o el que escolta... nosatres mateixa li estem llevant categoria. Per a mi, hui en dia, com es comunica i la image és fonamental. I després la gent lo que vol és espectàcul, vol trofeus, vol finals, desafius... Pero això passa en qualsevol deport. A mi m'agrada el ciclisme i m'agrada el Tour de França, desgraciadament no preste atenció a la volta a Valladolit per eixemple. En la pilota igual, la gent vol vore les partides més importants.

Ara la pilota sobreviu en bona part per les ajudes públiques. Podem demanar als polítics? ¿I als aficionats?

Sobreviu gràcies a les ajudes públiques pero és que ajuden fins al fútbol. Bo, si ajuden al fútbol, que mou mils de millons de persones, rebent diners de televisions... ¿Per qué no van ajudar-nos? Ajuden al tenis, ajuden a tots els deports. Per qué no? Yo pense que el deport també és una part molt important de la societat. Evidentment no vullc que les institucions mos donen absolutament tot. Nosatres tenim que treballar, la empresa te que treballar per generar més recursos, la Federació també, pero per que mos ajuden no passa res, ajuden a tots els deports. En este moment de crisis si no fora per les ajudes públiques seria molt complicat. José (Genovés II) deya en l'entrevista que la pilota tenia que ser per decret, puix be, si els polítics, tant d'un partit com d'atre, s'òmplin la boca que si be d'interés cultural, que si és lo nostre... això hi ha que demostrar-lo en fets, que el recolzen.

Lo que donen a la pilota, en comparació a atres deports, és una propineta. Tampoc és una barbaritat de diners veyen les despeses que uns i atres menegen. A part de ser un jugador de pilota, si que veig que la pilota és algo nostre que hi ha que defendre per damunt de tot i que no pot desaparéixer de cap de les maneres. Evidentment mos han d'ajudar. En el País Basc la televisió paga per fer les partides. És una forma d'ajudar. A lo millor no paga el govern directament pero si en els drets de la televisió donen diners és una manera d'ajudar-los. Tampoc vullc dir que nos tenen que regalar i que hi ha que viure de lo que te donen. No estic diguen això. Pero esta ajuda és necessària, fonamental i te que continuar.

A nivell d'escoles de pilota, a nivell de clubs, veig que hi ha molt de moviment, i veig que està molt be, millor que mai. Pero si que és veritat que en qualsevol deport els chiquets es fixen en un referent ahí dalt. Eixe referent de la pilota ha d'estar, baix el meu punt de vista, reconegut, te que ser una figura reputada i te que estar ben pagat. No és fàcil arribar a un nivell d'un Genovés, un Soro o un Álvaro i tens que estar ben pagat com qualsevol atre deport, i que el chiquet que vullga jugar que veja que eixa persona està ben pagada, que pot viure dignament de la pilota. Si eixa persona viu a dures penes de la pilota, eixe chiquet serà més difícil que vullga arribar ahí. Per a mi, l'espill i la referència del jugador professional per a jugador professional que puga viure de la pilota és fonamental.

I en la que està caiguen, Dani decidix fer-se trinqueter. ¿És una bogeria?

Encara no em considere trinqueter perque encara estic jugant. Considere que estic al costat d'un gran trinqueter. Te conte com va ser la història. En el trinquet de Burriana feren, fa uns anys una reforma, per a mi s'ha quedat un trinquet magnífic, i el portava un aficionat que va fer una gestió uns anys. Pel que siga, el trinquet va tancar. Va estar tancat quatre o cinc mesos. Un matí, parlant en Mezquita, com és un trinquet on hem jugat moltíssimes partides, li vaig dir “Pepe, en este trinquet tenim que fer algo tu i yo, perque si no ho fem nosatres és difícil tornar a portar partides de professionals”. El club sempre ha estat, pero per a dur partides de professionals ya està Val Net i tens que tindre una relació en Val Net. Llavors, ad ell al principi li costava perque ell no havia pensat mai eixir de Vilarreal pero em va dir que en mi eixia i, evidentment, yo si no era en ell tampoc m'hauria fet el ànim perque ell és un crack. Si ya com a jugador era un fenómeno, com a trinqueter i com a marchador tal volta siga millor. A mi em feya falta ell perque dins de la cancha el que ho porta pràcticament tot és ell, fem un equip en el que ell s'encarrega d'unes coses i yo d'atres. Açò li ho traslladem a Val Net. A Val Net li pareix perfecta la idea perqué yo com a jugador tinc molt bona relació en Val Net i Mezquita també la tenia quan jugava i ara de trinqueter Val Net està molt content en la gestió que porta en Vilarreal. A Val Net li pareixia fantàstica la idea i parlem en l'Ajuntament i arribem a un acort Val Net, Ajuntament i nosatres. La veritat és que hem tingut la sort, a part de que estem recuperant el trinquet, i estem contents d'estos sis mesos per la resposta de la gent. Personalment, lo que més satisfet estic és que hem caigut en molt bon peu en els aficionats de Burriana, en el club i en l'Ajuntament. Yo note que la gent està molt contenta en nosatres dos i anem a seguir fent coses. Portem poc de temps, sis mesos per a una gestió de trinquet no és massa. Hem portat coses avant que hem pensat que tenim que fer com el trofeu Batiste Binyes, trofeus d'aficionats, fer totes les semanes partides de jovenils i volem fer més coses. Estem parlant en el club per fer una escola de pilota que és fonamental, el trinquet s'utilisa entre semana, volem una instalació en una utilisació completa. Tenim moltes idees en el cap que poquet a poquet volem portar-les avant. Volem fer alguna partida dumenge de matí també per donar-li opció a la gent la fi de semana.

La veritat és que en la plana hi ha molta afició pero solament estava Vilarreal.

Si, quan l'agarrem és precisament per això, per a que la província de Castelló tinguera un atra alternativa de pilota professional, no sols Vilarreal on està Mezquita fent partides vint i tres anys d'una manera impecable. Mezquita, ya no és perqué siga amic meu, pero te lo més important que te que tindre un marchador que és el respecte del postor i de la gent que va perqué saben que és un home recte, un home honrat i que prima per damunt de tot la serietat de les partides. Si ell diu que una pilota és falta ningú dubta que és falta. Porta molts anys en una gestió impecable. Yo estic deprenent molt al seu costat i em fixe en coses que no sabia i la veritat és que veig l'estima i el respecte que li tenen absolutament tots els aficionats de la Plana. És impossible concebre partides de professionals sense la figura de Mezquita en la província de Castelló.

La semana passada Álvaro anunciava la seua retirada. ¿T'ho esperaves?

Aixina de sobte la veritat és que no, perque yo el vaig vore jugar en Burriana i encara està a un nivell més que òptim per a jugar. Pero bo, si ell considera que és el moment, açò també és bonico, decidir quan te'n vas no que te retiren els trinqueters, el teu físic o el teu nivell. Ell ha decidit anar-se'n ara quan encara està a un bon nivell i això també parla molt be d'ell. Suponc que continuarà en el CESPIVA i no se si tindrà algo més. Ell tindrà un poc clar a que se va dedicar quan acabe, la seua decisió és molt respectable. Ahí quedarà tot lo que ha guanyat un jugador de caràcter, molt competitiu.

Álvaro ha sigut una figura molt important per a la pilota valenciana i també per a les Valls.

Evidentment quan has sigut número u, com ell ha sigut, la zona o el poble de a on eres sempre és un lloc de referència. I més en un lloc com les Valls que ha nivell aficionat ha sigut una zona de pobles de solera i molta tradició a nivell de galocha. Això recolza que es parle encara més de les Valls a nivell de pilota.

Parlem un poquet del Circuit Professional d'Escala i Corda. Tornes a disputar-lo en un trio. Esta vegada junt a dos jóvens pilotaris, Rodrigo i Monrabal. ¿Cóm valores les vostres opcions?

He disputat més Bancaixes en parella que en trio, sempre he jugat més a gust en parella que en trio. Enguany han decidit i pense que de manera encertada perqué jugar en parella és molt exigent i ya, a la meua edat, a lo millor algun dia puc estar al 100% pero si no estàs al cent per cent jugant en parella ho pagues. Ara m'he tirat un mes sense jugar, he jugat alguna partida i em falta un poquet de ritme, em falta agarrar-me un poquet més, ficar el braç més fort... En lo qual pense que jugar en trio em pot vindre be.

Rodrigo és un chaval que tinc prou de relació en ell fora del trinquet. L'he vist des de jovenet i he jugat alguna partida en ell. He intentat donar-li consells, ell ha voltes m'ha preguntat... És un chaval formidable, que s'està agarrant la professió de pilotari molt en sério, és molt professional, i m'alegre molt de jugar en ell.

De Monrabal poques paraules. Ahí davant Monrabal ya ha demostrat que pot arribar a ser número u, ya va guanyar el Bancaixa l'any passat. És un jugador en molt de temple, molt segur ahí davant. Esta semana varem anar a entrenar a Alcàsser, tinc molt bona relació en ell. És un jugador que m'agrada molt, és un jugador que domina molt la pilota, que no te presa en guanyar el quinze. És un jugador molt segur, molt tranquil. Pense que es podem acoplar molt be. Lo important és acoplar-se cada u a l'atre i fer pinya, que això ho farem segur. Són dos chavals molt majos i si cada u estem en el seu lloc pense que podem fer un bon equip perque hi ha un poc de tot. Rodrigo és esquerrà i pot apretar un poc més en el dau i després Roberto (Monrabal) i yo davant tapant-li l'esquerra, sense tindre presa per a fer el quinze que és lo que condix en el Bancaixa, pense que nos pot anar be.

¿Quins són els equips favorits?

Abans de escomençar és molt difícil pronosticar res perqué és una competició molt llarga. I sempre passa el mateix, sempre al principi hi han uns equips favorits i després apareix un equip sorpresa, que això és lo bonico de la pilota. En principi veig les parelles. Si Miguel està be veig que en Raúl és una gran parella, després el Soro, segur que està ahí dalt. Porta uns anys demostrant que és el número u perqué ho demostra el dia a dia i està jugant les partides més pesades i tots els dies dona tot lo que te i la veritat és que és un número u molt digne per a la pilota i s'ho mereix. Segur que el Soro va a estar ahí al final. En principi eixes dos parelles són les més fortes que veig. Pero no se sap mai lo que va a passar. El Genovés en el desafiu el vaig vore molt be, Jesús, que vaig estar entrenant en ell, i també està molt be... pero hi ha que jugar. És una competició molt llarga i hi ha que deixar passar un poquet el temps per a vore els equips com s'acoplen entre ells. El nostre, ¿per qué no? Si yo me recupere, ara estic al 70%. Abans de casar-me vaig notar que necessitava respirar un poc i m'ha vingut be el paró. Ara espere recuperar el meu nivell en no massa partides, i a vore si podem aguantar un poc més. Yo sempre he pensat també que l'hora d'anar-se un jugador te que ser quan ell ho decidixca, i quan note que ya no puc fruir i que el meu nivell baixa un poc pense que me n'aniré perqué ya no me motivarà. Un Dani al 50-60% a mi ya no me val.

Ara, el meu objectiu és recuperar el meu nivell d'este estiu quan vaig guanyar la Copa Diputació. Vaig fer una Copa molt bona, és veritat que jugava en un grandíssim jugador (Puchol II) que en 21 anys és un espectàcul. A eixe nivell estic content en mi mateixa pero a partir de quaranta anys no sols depén tot de la teua voluntat o del teu treball. Si recupere el nivell que tenia en la Copa estaré satisfet i no se quant podré aguantar, pero si yo vera que quan passe este Bancaixa no estiguera satisfet... ya vore lo que faig, pero jugar per jugar segur que no, perqué ya no m'aporta res i ya no estaria content en mi. La gent que paga una entrada no se mereix que yo estiga al 50%. pero estic treballant i lluitant a tope per a recuperar i esperem que puga fer-ho.

Imagina que tu pogueres fer els equips del Circuit, ¿quin equip te faries per a tu?

En Mezquita quan jugava, jugava molt a gust. Recorde un any que jugarem la semifinal Pasqualin, ell i yo. Eixe anys em va doldre no jugar la final perque m'haguera agradat. En León que també tinc molta amistat, recorde un parell d'anys, i en Ribera que som també molt amics recorde que vam arribar a semifinals. En Miguel, que és un gran amic, he tingut la sort d'arribar a semifinals i de arribar a la final i guanyar-la. Tal volta en el Genovés no he jugat mai un Bancaixa, en el Soro tampoc pero ya no se si serà possible. Enguany l'equip que m'han posat, en funció dels equips que hi ha, yo estic content. Si tinguera que dir-te quin equip m'haguera triat, l'equip perfecta hauria segut jugar en Mezquita i davant en un punter com Tino. Pero això és difícil, quan estàs a un nivell alt els equips els equiparen. Yo he jugat molts anys en parella perqué ho requeria i això fa que siga molt difícil guanyar. De fet, els dos Bancaixes que he guanyat ha sigut en parella i estic molt orgullós perqué se la dificultat que açò porta. És una competició molt llarga i per a guanyar-lo en parella és a muntó difícil. Vaig guanyar el primer en Álvaro i després en Miguel.

Des de fora, cóm veus l'actual problemàtica del raspall?

És una pena el que tinguen que dividir-se. El que més pena em dona són els jugadors. L'aficionat pot escollir en anar a un trinquet, anar a un atre, pero els jugadors me dona pena que estiguen dividits en dos bandos. No se si això ha afectat a la seua relació personal, espere que no perqué si no encara és més trist. Al cap i a la fi, u és lliure de decidir on vol jugar i de quina manera vol jugar, com un treballador. De mi tenen tots els respectes cada u de jugar on vullga. Si això afecta a la relació personal, a una enemistat, si això és aixina, que no ho se, és lo que més tristea que me produïx, perqué per damunt de tot estan les persones i l'amistat que puguen tindre. Espere que arriben a un acort. No se si li favorix al raspall, que estiguen dos parts tant clarament dividides. Deurien tractar d'arribar a algun tipo d'acort. Veig que no és fàcil pero seria millor per a tots si poguéren aclarir-se i arribar a un acort. Deurien de pensar un poc per damunt d'ells, en la afició i en el raspall, i ser professional. Ser professional és pensar en tots, no a soles en u mateix. Espere que s'arregle. Ara pareix que se vaja a jugar el campeonat individual. Al final és normal que cada u defenga els seus interessos, pero per damunt de tots deuen de pensar en el be comú del raspall. Suponc que no serà fàcil.

Des d'ací, que intenten fer tot el possible, deurien parlar, negociar. Poquet a poquet s'arriba a un enteniment. Des d'ací espere que arriben a un acort.

Ya per últim, que li diries a una persona que mai ha anat a un trinquet?

Li diria que vaja, que s'assente en l'escala, en una persona que entenga de pilota per a que ho senta i ho veja de prop. Li convidaria anar a una gran final, que vera el so que fa el pegar a la pilota de vaqueta. Que estiguera en una persona que li explicara com van les postures, les apostes, els colps de la pilota i és impossible que no li agrade. No ho dic com un enamorat de la pilota, no com aficionat o jugador. Estic convençut que poses una persona en l'escala d'una gran final, en un ambient extraordinari i veig impossible que no li puga agradar. Damunt si ix una partida renyida, iguals a 55 millor. És màgic, la veritat és que yo que sense ell no podria viure. Per a mi és lo més gran i ho portes dins. A banda de la família la pilota és lo més important, me ho donat tot i si tornara a nàixer tornaria a ser pilotari.

Als chiquets els tinc que dir que estudien i que se preparen. I jugant a pilota que fruïxquen, que si no és divertit quan eres jovenet i tens afició és molt difícil. Yo recorde quan anava els dumenges a l'Eliana que a voltes em costava dormir de la ilusió que tenia d'anar perqué allí anaven els millors i yo també estava. D'ací recorde que també anava Álvaro i Pepe Navarro, un amic d'ací del poble. Recorde que per a mi anar a tecnificació era com un somi. Si el fas per ilusió no te costa i és més fàcil i bonico. I si no fruïxes no passa res, no tot és ser professional. L'important és fruir. Si després arribes a professionals, que és lo que a tu t'agrada, magnífic. Pero si no arribes és que no passa absolutament res. Lo important per a un chiquet que escomença per a mi és que tinga molta afició i que estudie, una carrera o un ofici.