Entrevista a Peluco: quan no tens diners tens una ventaja: el cap te va a dos mil

foto: CPV Vilamarchant

Diuen que la pilota valenciana és un cuquet que quan te pica te fa ser un apassionat de la pilota per a tota la vida. A José Agustín Martí el cuquet de la pilota se li va creuar de ben menut quan anava a passar les vesprades al trinquet del seu barri, el trinquet de Pelayo, després de jugar com a professional ara, en quaranta anys és un dels trinqueters més valents. Parlar en ell és parlar en un enamorat per la pilota, un home que busca contínuament noves vies, noves actuacions. Peluco és un cavaller de la pilota, un cavaller modern si se vol, en idees diferents a les que estem acostumats dins d'un colectiu, el dels trinqueters, massa acomodat.

Després de dos anys de reobrir el trinquet de Vilamarchant ya no es pot alegar “locura transitoria”.

(Riu) No, la veritat és que se tirarem al bou per a provar, sense diners, sense ajuda de ningú. La gent mos deya “esteu locos, conforme està el trinquet”. Hi ha que matar l'afició d'alguna manera, fent partides de professionals, que no ho havia fet mai. Provarem i mos ixqué be.
¿Cóm te planteges fa dos anys obrir un trinquet?

Fent partides professionals, pero no obrint el trinquet i fer partides professionals com feya el típic trinqueter. La idea era tot el conjunt: el club, fer campeonats d'aficionats... Yo vaig entrar en una condició que era l'escola de pilota ya que un trinquet, si no hi han chiquets en poquet de temps se mor. La gent se va fent major i si no hi ha gent jove per baix que vaja apretant... ya no te dic per a ser jugadors professionals, si no per a que hi haja gent que s'aficione a la pilota. Tenia que ser un conjunt: aficionats, escola de pilota, partides de professionals... Els chiquets val al trinquet a jugar pero també si no tenen una figura ahí en la que vullguen ser com ells, ídols, és difícil agarrar afició. Lo que passa és que és complicat i més sense ajudes. I més ara que el trinquet ha pegat un baixó.

Parlem de crisis pero dins de lo que hi ha el teu model està funcionant prou be.

Si pero, ¿te dic una cosa? Nosatres no teníem una idea fixa de anem a fer açò perque penses que és millor. La única diferència que teníem respecte als demés era la frescura . Dels trinqueters que hi havien, llevat d'Adrián i de Ribera que eren més jóvens, van en els mateixos mètodos que fa trenta anys. Era frescura, gent jove en ganes de fer i això es va notar cara la gent i va respondre molt be. Primer escomençarem venint amics i ara els divendres, encara que tu no anuncies la partida, la gent sap que hi ha bona partida en Vilamarchant. Idees... quan no tens diners tens una ventaja: el cap te va a dos mil. Sense diners tens que pegar-li al cap per a fer algo que atraga a la gent, fer coses noves, provar... Hem provat moltes coses, unes coses mos han eixit mal i atres coses mos han eixit be.

¿Com ha evolucionat el proyecte en Vilamarchant?

Ara mateixa pense que estem un poquet estancats. Les idees que teníem, les propostes, les novetats... no les hem pogut fer tampoc perqué hui en dia, en el món professional, per a arreglar una partida hi han pocs jugadors, hi han pocs trinquets, aixina com abans els jugadors podien jugar quatre o cinc partides a la semana, hui en dia poden jugar dos partides a la semana. La disponibilitat dels jugadors no és molt bona. Si vols fer dos semifinals i una final per a fer un trofeu, canviant els premis... no pots fer-lo. Com no érem un trinquet habitual no teníem les mateixes facilitats. Ara mateixa Vilamarchant ya és un trinquet que està dins del grup de la èlit i tenim més o manco, de les partides del dia a dia, les mateixes condicions. Després en els campeonats, semifinals de fase de campeonats com la Copa Diputació, encara no mos toca pero lluitarem per conseguir-lo.

I cap a on aneu?

No se, estem un poquet estancats. Vilamarchant ya es considera un trinquet habitual pero ara este en mantindre. Tenim gent que no deixa d'anar pero, em sap mal dir açò, no tenim res ahí fixat, no tenim res nou que plantejar. Yo no pare de pegar-li al cap pero la veritat es que es hem quedat un poquet estancats, no saben ara mateixa que fer perqué no tenim recursos per a fer coses diferents. L'ajuntament mos ha ajudat a fer reformes en el trinquet per a millorar les condicions, mos donà per al material i després el tinguérem que posar nosatres. Que està molt be, treballar per a mi no tinc cap problema. Pero a partir d'ahí no podem fer moltes més coses. A nivell de club està molt parat. Oscar ha estat deu anys portant el club i l'escola, ha fet molt de treball i se feyen coses. Ara està molt parat. Aficionats no van a jugar i el trinquet està molt parat llevat dels divendres que se fan partides. També tenim una escola, no tenim molts chiquets, costa molt en lo fàcil que és en qualsevol atre deport. La pilota és molt més difícil, damunt no tenim la televisió que mos ha fet molt de mal. Als chiquets la televisió els entra molt.

La meta és mantindre's.

A la teua activitat en Vilamarchant podem sumar el trinquet de la Pobla de Vallbona i ara també la Copa 3000, no pares.

La Copa 3000 ha sigut un desafiu per demostrat que es poden fer coses sense diners. Ahir vaig estar en Salva de Massamagrell i estava comentant com va eixir eixe campeonat. Li deya tinc papers d'eixe campeonat en tots els llocs, en el coche, en casa, en el treball... Quan tenia cinc minuts em ficava a pensar a vore com podia fer un campeonat que cride l'atenció tens que tindre molts diners, està jugant la èlit del carrer, el Moro de Massalfassar, Àngel de Murla, Gerardo d'Alfarp... que és lo millor del carrer. Pa traure eixa gent has de fer un campeonat en molt de premi. No tens ajuda de ningú, patrocini de ningú... Dic val, tinc que traure 3000 euros, per a cridar l'atenció perqué en campeonats professionals, en el Bancaixa paguen 5000 euros per al guanyador, els demés no se com estan, pero el segon millor premi crec que és eixe. ¿Cóm el faig per a traure un premi de 3000 euros sense ajuda de ningú? Val si fique un bon premi vindrà gent en molt bon nivell i puc vendre les partides a 100 euros. Tinc que fer mínim trenta partides, no hi ha ningú secret. Són 3000 euros per al guanyador, 500 per al segon i 200 per al tercer, aixina que set cents euros de les inscripcions. Puix gent que està cobrant per jugar partides ahí paga per a jugar com és el cas de Boni, Colau II, Marc de Monserrat, Conillet... La primera partida estàvem en el vestuari parlant i dic “hui escomença la Copa, tinc 3 euros en la bojaca i he fet un campeonat de 3000 euros”. Em vaig tirar perqué clar, si no fan bones partides la gent no ve. Si en la primera, en la segon partida o en la tercera no s'apleguen a fer bones partides tires a vendre-les i te diuen que no. Era molt difícil perque cada un es fa el seu equip. Podia ser un “descalabro” perqué un trio molt bo contra un més fluixet pot fer-te 60-20 i després eixe trinquet te diu que no vol més partides. Tinguérem la sort de que les primeres partides varen ser molt bones: iguals a 55, dos hores de partida... s'ajuntaren varies partides que la gent va eixir molt contenta... ¿I qué passa? Que el trinquet vol repetir. Torrent ha fet quatre partides, ne vol totes les partides que li dugam, en Llíria s'estan jugant partides també, Guadassuar... el cas és que està eixint molt be. Yo m'he donat conter d'una cosa, yo estic fent partides de professionals i els professionals d'ara són molt sérios, hui en dia el trinquet està molt mal, no hi han propines i els jugadors li tiren. Ara, la intensitat que yo he vist en este campeonat d'aficionats no la he vist en partides professionals llevat de partides de Copa Diputació, Bancaixa... La intensitat és continua i yo ho he vist en este campeonat. Costa perqué els jugadors juguen a tot, els que juguen a galocha o a llargues també i tens que quadrar i no tens fixes les partides. Quadrar les partides m'està costant una barbaritat. Poc a poc es van jugant totes les semanes alguna partida i la veritat és que estic molt content perque en el trinquet s'estan veent bones partides, i la gent està contenta.

Estan fent partides en Vilamarchant, la Pobla, en Llíria... estàs conseguint recuperar la pilota en el Camp del Túria que, poc a poc, havia anat perdent l'escala i corda professional.

Una idea d'este campeonat és fer partides en trinquets que no són habituals com en torrent. Torrent te un club increible. Duen dos anys en el trinquet obert i són noranta socis del club, no paren, a totes hores i ha partida, l'escola més de trenta chiquets, un èxit... ¿Qué passa? Que tu no pots fer partides professionals en un trinquet on no hi han postors. Per desgràcia açò encara viu de les travesses. Pero tenen ganes de partides, hem fet quatre partides i supercontents, ells voldrien totes les semanes. La idea és eixa, anar als trinquets que no tenen partides. En Llíria lo mateix, estan fent partides tots els dimecres, fluixes, d'aficionats en jovenils, i donaren l'oportunitat de, pels mateixos diners, tindre partides en intensitat perque tenen un premi, en jugadors que te costarien per partida 200 euros i per la mitat tens la partida. Hem conseguit açò, que els trinquets que normalment no tenen partides de professionals pot tindre-les.

No seria un erro afirmar que la pilota valenciana és un pilar fonamental en la teua vida, quantes hores li dediques a la semana?

¿Si te dic tot el dia que estic despert? És que estic treballant i estic en la pilota. Tinc un companyó en el treball que està fart de mi perqué no estic en a faena. M'he quede parat i em diu “ya estàs en Vilamarchant, en la Pobla...”. Són totes les hores, des de que m'alce estic pensant en la pilota, en qué fer, perqué quan no tens recursos tens que pegar-li tantes voltes. En el meu cap duc numerets i històries pa conseguir que dos més vagen al trinquet, en fer coses novedoses... La meua dona i els meus fills ho estan patint perqué dilluns vaig a la Pobla a la partida, dimarts i dimecres a l'escola de Vilamarchant, dijous sempre tinc algo, ara pel campeonat que tinc partida el dimecres en Llíria he passat l'escola al dijous, el divendres a Vilamarchant, alguna vegada el divendres per la nit al minitrinquet de Massamagrell a jugar... açò és continuo. Per a dir-te que s'anàrem, la meua dona i yo, a un poble a desconectar, a Chera, i vaig a comprar a la carniceria el carnicer duya una camiseta de Val Net. Resulta que ell és de Manises i que va montar el club en Sot de Chera i allà que vaig a jugar els dumenges a frontó. No he pogut escapar-me.

Tu que t'has criat en Pelayo com veus i vius la seua situació actual del trinquet.

Molt mal. Pelayo és la meua casa, ahí m'he criat yo, és la Catedral. És una desgracia lo que està passant en Pelayo. Se junten moltes cosses, han deixat que se perga, pero el trinquet i el barri. Els últims jugadors que eixirem de Pelayo, tots es varem criar al costat, tots. Els chiquets anàvem perqué teníem el trinquet al costat. El barri ha perdut molt, no hi han chiquets, no hi ha gent. Pero no és excusa, totes les escoles que hi han en Valéncia... Lo que no pot ser és que els últims professionals que han eixit de Pelayo hem sigut nosatres. Yo tinc quaranta anys, yo vaig eixir d'una escola que es va fer en el 84. Després de nosatres no s'ha fet escola i s'ha perdut molt en eixe aspecte.

Després, Arturo du trenta i pico d'anys allí. Arturo replegà un trinquet que estava ple, que la gent anava perqué si. Agarrà la millor época de la pilota, jugava Genovés, la gent anava al trinquet tots els dies i es jugaven diners a totes hores. Sense tindre que fer res, feren una reforma en el trinquet, el cobriren, pero realment no feren res novedos, continuaren en la mateixa línea fent partides d'aficionats pel matí, professionals tots els dies jugant-se diners... Ell aplegà allí només tenia que mantindre el trinquet en condicions. Poc a poc s'anà perguen i ara l'agarra en una edat que ya és major, que ya no te les mateixes ganes que quan un te vint i cinc anys. El problema és que, per eixemple en Gandia, Emilio Peris s'ha fet major pero ha tingut una descendència que si li ha agradat la pilota, i si ell no te idees, que si les te perqué eixe home te un cap molt ben amoblat, te els fills que va pegant per baix i tenen idees. En Pelayo no, en Pelayo està Arturo. Digam que la descendència d'Arturo som els que s'han criat allí, som nosatres: Pedro, Pedrito, Tino, yo... Pero ell no deixa que entrem ahí i l'ajudem que li ho proposarem tot. Pero ell no te ganes, ho ha tingut tan be i ara tan mal que està cansat. Com mai no ha fet res per a canviar-lo ara te ganes de desfer-se el trinquet i l'agarre un atre. Ningú vol pagar lo que val perqué està molt mal i aixina està és una pena. La gent que va, que ahí va gent per castic, en la posició que està, que estiga com està i que no pugam entrar ahí...

Una cosa que pense és que eixe trinquet se ho deuria quedar gent que s'ha criat ahí, m'agradaria. És una pena perque se va morint i després costa molt alçar-lo.

Hui en dia, per a mantindre un trinquet professional s'ha de ser molt creatiu, pero també pot ser molt frustrant.

Si, tu pots ser creatiu si tens els jugadors. Per eixemple, Guadassuar fa coses noves, és molt fàcil per ad ells perque ells són la empresa i te els jugadors. Yo vullc fer lo mateix i em costa un dineral i te que haver disponibilitat, no soc el primer trinquet tinc que esperar una roda per a que em toque la millor partida del mes. Ells tenen eixa ventaja. Aixina és molt difícil. Yo puc fer cosses més novedoses en la gent de segon o tercera que no atrau molta gent. Tenim que lluitar molt, per moltes voltes que li peguem al cap hi han cosses que no pots traure-les i te frustres moltes vegades. Més d'una vegada he dit a fer la ma, ya no puc més, sempre hi ha algú que te para... Pero encara estem ahí aguantant.

No pot donar la sensació de que mantindre viva la pilota professional és una guerra i que cada u fa la seua batalla pel seu conte?

Si, clar, cada u tira per ad ell. Tots volem la millor partida, cada un fa la seua batalleta. Això sempre ha passat. En els jugadors passa lo mateix. Yo recorde quan van crear el Bancaixa que els jugadors tenien problemes, que si no cobraven lo que tenien que cobrar, que si l'empresa guanyava molts diners... al final tots jugaven, no se recolzaven... hui en dia passa lo mateix pero en Val Net. Açò sempre ha passat també en els trinquets importants.

Quina penses que deuria de ser la direcció que tots deuríem d'anar?

És difícil. Per la part dels jugadors, el jugador te que donar espectàcul, no poden anar a pel jornal. Tenen que tirar-li en ganes, tenen que demostrar algo, són artistes. Ara els jugadors són deportistes, a Álvaro li ho tenim que agrair, per a mi ha sigut el primer deportista d'èlit de la pilota que va inculcar als que estan jugant ara que te tens que cuidar físicament, cuidar el estat físic, i això ha fet molt de be. Per tant el jugador te l'obligació de donar tot el que te, tinga o no propina.

Tenim una ventaja que tenim la gent ahí en l'escala, la pots tocar, pots parlar en ells... i això forma part del espectàcul. Un jugador que va al trinquet, que juga a pilota i no diu ni mu ni ma... A part de ser hi ha que transmetre, hi ha que donar espectàcul. Això hi ha que aprofitar-lo. A més això li ho tenen que ensenyar també, que tenen que donar al aficionat lo que volen perque aixina pense que omplirem els trinquets.

Per banda dels trinquets, que no ideen cosses noves. La primera idea del trinquet és fer bona partida. M'estime més vore un gran espectàcul, que la gent fruïxca... i eixa és la meta que deuríem tindre tots al cap.

Yo tinc una idea. Els chiquets sempre els tinc ahí, si no veig un chiquet en una partida, pegant voltes pel trinquet, mirant als seus ídols... Tinc una idea que és baix de la corda acondicionar-lo per a que un chiquet no puga rebre una pilotà, i que els chiquets puguen vore la partida baix la corda, que la pilota li passe per dalt a cent per hora... No que estiga en una galeria on es canse. En tenis els chiquets estan de replegapilotes, els que van a fútbol els chiquets també... No és lo mateix estar en una grada. Els chiquets tenen que estar ahí. No ho ha fet perqué no hi han diners pero això el vaig proposar en Vilamarchant. Eixe tros de trinquet ha de ser per als chiquets i que entren de bades al trinquet. Montarem l'escola de pilota en Pelayo i lo que varem fer és regalar entrades als pares dels chiquets. Fem l'escola i als dos dissabte, en la partida, em veig en la galeria dos alumnes en els seus pares. Dic molt be. Eixe mateix any, en la final del Bancaixa en Moncada em trobe a un d'eixos pares en un matrimoni de Madrit, ya veus lo que se juga a pilota en Madrit, els dugueren a vore la final pagant la entrada... puix ya has fet algo be. El trinqueter es te que menejar per a traure gent pero els chiquets tenen que estar.

Els trinqueters han tingut un defecte que sempre han volgut que la Federació monte les escoles i això no te que ser sempre aixina. En el fútbol els clubs es monten la seua escola perqué és una inversió pròpia. Ací no ho hem tingut clar. Tu eres empresari tu has de tindre una escola.

Que deurien de fer les diferents administracions per la pilota valenciana?

Les administracions tenen que defendre lo nostre: la pilota. És un be cultural importantíssim, la cantitat de modalitats que tenim, es juga en tots els puestos. Hi ha molta gent jugant a pilota, més de lo que la gent es pensa, abans jugava més gent pero ara hi ha molta. Hi ha que apoyar qualsevol deport, em te igual el que siga. Un chiquet que estiga fent deport és un chiquet que no està en el carrer fent el gamba. Pero la pilota... hi ha que recolzar-la tot lo que siga. Ara, el que rep els diners de les administracions deu aprofitar-la, no se te que tirar els diners a la bojaca i te que aprofitar-lo. Oscar i yo tenim una ventaja, com hem eixit sense tindre diners el dia que tingam diners volarem, això és lo que pense yo... Igual algun dia tenim diners i soc igual que els demés pero no crec.

Hi ha ajuntaments que donaven molts diner a la pilota. Hi ha ajuntaments que donaven 18000 euros a l'any. Eixos ajuntaments em preguntaven si era d'alguna empresa pero yo anava a soles. Aní a parlar en l'Ajuntament de Llíria i la secretaria em preguntava “¿tu qui eres?” i yo li deya. “soc Peluco, jugador de Pilota”. Li deya al alcalde que no anava a demanar diners, solament el trinquet per a fer partides. S'han donat eixos diners i s'han tancat tres trinquets... molt be no s'han fet. És molt im portant que te donen diners, molt, molt important, pero molt important si vas a treballar-lo, si vas a invertir-lo en fer pilota, si vas a invertir-los en fer lo de sempre a no fer res nou i a ficar-te els diners en la bojaca no fem res.

Està clar que ací en Valéncia es te que recolzar la pilota més que cap atre deport, no hi ha un atra cosa que se puga comparar en això. Hi ha que recolzar, correcte pero quan te donen hi ha que invertir ben invertit.

Eres un trinqueter que dona oportunitats als nous valors de l'escala i corda, ¿cóm els veus?

El meu cap va d'un atra manera, des de el principi que agarrarem el trinquet de Vilamarchant, he volgut fer proves en chiquets que han demostrat unes qualitats, una força, i els he ficat en una partida i em deyen si estava loco pero yo deya que hi ha que ficar-lo a vore que passa. Algunes vegades m'ha eixit mal i unes atres be. La gent se farta un poc de vore al que està a punt de jubilar-se, pero ull, esta gent és imprescindible. Un jugador en experiència li fiques un chiquet i li pot ensenyar molt en poques partides. Hi ha que arriscar en ells. Pot eixir be o pot eixir mal eixe dia pero al temps m'ha eixit be. Em puc enganyar, es pot ficar nerviós, pero hui en dia hi han moltes ferramentes per corregir-lo. Yo sempre aposte per ficar chiquets.

Ara en el cas de Martí I, juga partides jovenils, al mig, i juga d'una manera, juga en chics de la seua categoria que no saben manar-li la faena, i juga lo que juga al seu nivell. Ara, li he donat la oportunitat, l'he ficat en cinc partides de molt de compromís enla partida bona de Vilamarchant, i ho ha fet de categoria. És com el cantaor d'albaes que li canten a la orelleta lo que te que dir i ad ell li ho han fet i ha jugat de maravella en Salva, en Monrabal que tenen experiència i bon caràcter. Els trinqueter tindrien que buscar açò. Jugant partides aixina s'aprenen moltes coses i s'avancen barbaritats.

Per últim, ¿quina partida t'agradaria montar per al pròxim divendres en Vilamarchant?

¿Te dic una cosa...? un desafio. M'agradaria jugar yo (riu), en Fèlix contra Santi II i Monrabal, un desafio de 2000 euros. La partida és perqué, al jugar també la Copa 3000, i es va fer molt bona partida, la gent en seguida volia partida... i la gent estava per la llabor de fer la partida. Era per fer un desafio que també fan falta, que a la gent li agrada i la intensitat que se fica en eixa partida no se fica en atres. Algo diferent.